Vida quotidiana

Fa uns dies vaig rebre un missatge de correu electrònic d'aquells que et solen enviar en cadena.  Una persona que et coneix reenvia a totes les seves amistats un correu reenviat on s'explica algun fet escandalós o directament es propaga algun rumor. En aquest cas el motiu del missatge era il·lustrar el nombre de càrrecs que té la Sra. Anna Hernández, més coneguda per ser l'actual dona del President de la Generalitat. En total 16 càrrecs, que cito a continuació:

• Consellera de L’Area de Salut de L’Area Metropolitana de Barcelona

El correu en cadena deu haver estat prou efectiu perquè la pròpia Diputació de Barcelona emetés una nota de premsa puntualitzant de què només ocupava 11 càrrecs, i que només un d'ells tenia remuneració (no va aclarir però que la resta meriten dietes d'assistència a les reunions). L'oposició no va trigar a criticar aquesta situació.

Curiosament qui posà en boca aquesta crítica fou el senyor Felip Puig i Godes, qui durant la seva etapa de Conseller de Política Territorial i Obres Públiques va acumular fins a 41 càrrecs, tots ells vinculats amb la seva condició de conseller. Segons afirmà l'interessat, es tractava d'una situació perfectament legal i normal.

Probablement tant el cas del sr. Puig com el de la sra. Hernández siguin casos "normals" i perfectament legals. Però hi ha un parell de temes col·laterals que no cal deixar de banda:

• És inquietant la inflació d'agències, empreses parapúbliques, fundacions públiques, patronats, consorcis, ens, mancomunitats, observatoris... que s'han anat teixint al larg dels darrers anys. En total, els consorcis on hi participa la Generalitat mouen pressupostos de més  3.000 milions d'euros, similar a la de les empreses de la Generalitat. Si hi sumem també l'administració local podem trobar-nos tranquilament que el sector parapúblic mou tranquilament 10.000 milions d'euros (1,5 bilions de les antigues pessetes).  Realment cal que tota aquest volum d'operacions quedi mig amagat per al ciutadà, que és precisament qui acaba pagant la factura de tots ells?
  

• ¿Té temps una persona que forma part de més d'una desena de consells d'administració o de patronats de fundacions de poder realitzar les tasques que se suposa haurien de realitzar els administradors / patrons? Entenc que aquesta tasca no es limita només a fer acte de presència a les reunions (i a signar el full d'assistència per rebre les corresponents dietes), sinó que implica la feina de revisar la documentació, fer trucades o mantenir reunions prèvies. I si no es així, potser és que tots aquests càrrecs són redundants, i per tant eliminables.
  

Temps enrere vaig parlar d'unes obres que sota els auspicis del "Plan E" s'estaven duent a un centre cívic obert feia poc temps. Es tracta del Centre Cívic Parc Sandaru, situat entre el Parc de la Ciutadella i l'Estació del Nord, més concretament al xamfrà de Nàpols amb Buenaventura Muñoz (cap relació amb Bartolomé Muñoz). De fet el centre cívic substituïa unes velles instal·lacions situades al mateix lloc i que foren enderrocades.

Pero, d'on li ve el nom de Sandaru? Doncs de l'empresa que va ocupar aquell espai durant unes quantes dècades i que es dedicava, entre altres, a produir una beguda de taronja i de llimona que duia aquest nom.  Aquesta fàbrica de begudes era propietat de la família Daurella, els quals aconseguiren la distribució de la Coca-Cola a Catalunya. De fet, fou la Fanta qui en certa mesura va acabar matant la Sandaru, desapareguda ja fa molts anys dels prestatges de les botigues.

Coincidint amb la inauguració del nou edifici, l'any 2006, es va editar un llibret anomenat Sandaru, història d'una beguda barcelonina, on explica l'evolució d'aquesta beguda. També en Gabriel Jaraba en parlava temps enrere, dins d'un post dedicat a begudes desaparegudes.

I per cert, un anunci de Sandaru probablement formi part d'una propera entrega de la sèrie "Arqueologia Contemporània". Gràcies a l'Eva Guillamet, fotògrafa professional, espero poder-lo localitzar ben aviat, a prop de Girona.

No fa massa temps era força comú trobar-se a les botigues del centre de Barcelona cartells demanant dependents. De fet es tractava d'una imatge tan habitual que es feia estrany veure una botiga de la Rambla Catalunya sense un cartell d'aquestes característiques. Eren temps de plena ocupació i eren pocs els qui desitjaven ficar-se en un ofici no massa agraït ni en horaris ni en remuneració. 

Una temporada de crisi ha acabat fent noticiable el que solia ser normal. Una botiga de la Travessera de Gràcia cantonada Muntaner buscava fa uns dies dependenta (en femení). 

22 de desembre de 1995. El sorteig de Nadal deixa la grossa a Palma de Mallorca. Però el segon premi se'n va íntegrament a Collblanc.  Una mica més de 100 milions d'euros. Alegria indescriptible entre una població a la qui no li sobraven els diners i que veia com podia acabar de "tapar forats" després d'uns anys econòmicament difícils.  Immediatament apareix una escena íntimament associada  a cada 22 de desembre: les perruqueres del barri celebrant el premi, mentre s'obren ampolles de cava.

Aquella vegada el premi va anar una mica més lluny. Construcciones del Baix Llobregat, una cooperativa dedicada a la construcció, havia comprat números d'aquest premi. La casualitat va fer que fossin els números  que va distribuir entre els ajuntaments dels municipis on treballava, juntament amb la felicitació de Nadal. Una pràctica força habitual i que mai fins llavors hauria tingut cap tipus de repercussió. Els destinataris, funcionaris, i regidors. Però també van haver alcaldes que van esgarrapar premi, com el de Cornellà o el de l'Hospitalet de Llobregat, entre d'altres.

Aquesta dada no va passar desapercebuda en una època on encara manava un PSOE esquitxat per innombrables casos de corrupció. I hi va haver qui fins i tot va enviar als jutjats a algun d'aquests alcaldes en considerar que haver acceptat la participació equivalia a acceptar un suborn. Però la cosa no va anar més enllà, ja que el jutge va entendre que era perfectament legal rebre un obsequi d'uns pocs euros i que, a més, es tractava d'una pràctica tradicional.

Aclarits els aspectes legals, van sorgir els aspectes ètics. Era ètic que fos l'alcalde de la localitat o el conseller d'urbanisme qui s'embutxaqués unes desenes de milers d'euros d'un premi d'un bitllet de loteria que rebé pel seu càrrec institucional? Es podia acceptar un obsequi, per petit i tradicional que fos, d'una empresa que tenia interessos a l'ajuntament? Alguns s'ho plantejaren i fins i tot van decidir destinar una part a finalitats socials. D'altres van deixar passar el temps necessari perquè la cosa caigués en l'òblit i quedar-se la totalitat del premi. Cosa que per cert, no va trigar a passar, en especial després de què el PSOE fos acomiadat pels votants a les eleccions de març del 1996.

Però qui  veritablement donà una lliçó d'ètica fou el llavors alcalde de Sabadell, qui retornà els bitllets de loteria abans de la celebració del premi.

Què en penseu vosaltres? Pot un alcalde acceptar un dècim d'una constructora o d'una contractista de neteges?

A diferència del lamentable "bloc" de l'alcalde Hereu, ara feliçment clausurat, l'encara alcalde  Bartomeu Muñoz disposa d'un bloc força complet. No és el tipus de bloc que més m'agrada (la majoria d'entrades són mers copy-paste), però s'ha de reconèixer que supera llargament la mitjana dels "polítics amb bloc".  Fins i tot disposa de canals rss que emeten  notícies relacionades amb Santa Coloma o el PSC.

Malauradament tanta tecnologia li ha jugat una mala passada, ja que el bloc s'ha fet ressò de la notícia de la seva detenció, i de totes les notícies que han anat sortint a posteriori. Més d'un internauta se n'ha adonat i més d'una captura de pantalla figura ja penjada en fòrums, com el de Burbuja.info.

Dies enrere vaig parlar de la prohibició dels 2x1 i de les happy hour que s'havia fet mitjançant una llei del Parlament. No és el primer cop que la cambra catalana dicta normes restrictives contra l'alcochol. Pels qui no ho sabeu, des de fa vint-i-quatre anys està prohibit servir begudes alcohòliques als campus universitaris. Aquesta prohibició, en principi genèrica, fou detallada posteriorment en dues ocasions (el 1991 i el 1998). A la darrera versió de la llei, encara vigent, es diu que:

1. No es poden vendre ni consumir begudes alcohòliques de més de vint graus centesimals en:
“ a) Els centres, els serveis i els establiments de protecció de la salut i
“ b) Les universitats i altres centres d’ensenyament superior.
" c) Els centres esportius dependents de les administracions públiques.
" d) Les àrees de servei i descans de les autopistes.

Curiosament no deia res del bar del Parlament, on fa uns quants anys es produí un sonat incident relacionat amb el consum d'alcohol. Vegem que deia La Vanguardia (contretament a l'edició del 24 de desembre de 1994) d'aquell incident:

El portavoz de CiU en el Parlament, Raimon Escudé, pidió ayer excusas por la actitud de una veintena de diputados de su grupo que el día anterior, mientras en el hemiciclo se debatían las enmiendas a los presupuestos de la Generalitat para 1995, festejaron anticipadamente la Navidad cantando villancicos e himnos patrióticos en los pasillos de la Cámara.

La fiesta se inició á última hora de la tarde en el bar del Parlament -donde por invitación de dos diputados de CDC se sirvieron turrones y cava- y después se trasladó a los pasillos más próximos al salón de plenos. El diputado de IC Roe Fuentes defendía -ante no más de una treintena de parlamentarios— la enmienda de su grupo a los presupuestos del departamento de Cultura y, mientras se refería precisamente a las manifestaciones de la cultura tradicional catalana, empezaron a escucharse los cánticos procedentes del exterior.

El concierto incluyó, además de todo el repertorio de canciones típicas de estas fechas, otros temas como "El cant de la senyera"  y "Els segadors". Según las mismas fuentes, el paso de diputados socialistas fue saludado con la interpretación, puño en alto, de "La Internacional". Asimismo, la presencia del popular Víctor Ros propició que algunos de los diputados cantores entonaran el "Himno de infantería". Según la agencia Efe, llegó a cantarse también el "Cara al sol".  Varios diputados de la oposición explicaron que el conseller Maciá Alavedra y los diputados Jaume Camps y Jaume Padrós fueron los solistas más destacados del improvisado coro, al que se sumaron algunos socialistas.

El ruido procedente del exterior hizo que el vicepresidente del Parlament, Arcadi Calzada, se interesara por lo que estaba ocurriendo y pidiera silencio. La respuesta llegó de nuevo en forma de cántico. En esta ocasión la pieza escogida no fue otra que la muy apropiada "No nos moverán". Y ciertamente así fue, porque pasada la medianoche -la sesión concluyó sobre las dos de la madrugada- un grupo de diputados mantenían viva la fiesta en el bar. Al parecer, chistes, carcajadas y bailes, en algunos casos encima de las mesas, completaron el sarao.

Van ser una minoria de diputats, i la immensa majoria d'ells fa anys que ja no són al Parlament. Però també  eren una minoria, potser encara més minoria, els qui abusaven de l'alcohol als recintes universitaris o als bars d'instal·lacions esportives. Els darrers fa anys que no poden prendre's un carajillo, mentre que els primers podrien repetir tranquilament l'escena de l'any 94.