Vida quotidiana

Avui fa exactament 40 anys i un dia que els habitants del Maresme que volen anar a Barcelona (o els de Barcelona que volen anar al Maresme) disposen d'una via ràpida d'alta capacitat, anomenada autopista. Aquesta autopista, fins fa uns anys anomenada A-19 i actualment C-31 (Barcelona-Montgat) i C-32 (Montgat-Mataró), va ser una de les dues primeres autopistes inaugurades a Espanya (l'altra fou la de Molins de Rei) i va tenir el dubtós honor de ser la primera de peatge.

40 anys i un dia després d'aquell dia estiuenc, es continua pagant peatge per passar per aquella autopista. És cert que el peatge actual és força inferior en preus constants, al peatge que es pagava l'any 1969, però no és menys cert que originàriament la concessió expirava el 2004, data en la qual la infraestructura revertia a l'administració.  Malauradament però, algú va tenir la "magnífica idea" de perllongar la concessió, primer fins al 2016, i després fins al 2021 a canvi d'un plat de llenties (llegeixis uns descomptes irrisoris associats amb unes condicions draconianes). Per cert, alguns dels qui van perpetrar aquest perllongament pertanyien a les mateixes files dels qui, poc temps després, i traspassades aquestes autopistes a la Generalitat (fins a mitjans dels noranta eren de titularitat estatal), animaven als ciutadans a pitar quan s'arribava al peatge.

Malgrat que fa 5 anys que estem pagant un peatge per una infraestructura amortitzada 3 o 4 cops, no hi ha cap intenció per part de la Generalitat de fer res al respecte. Com a molt, millorar el sistema de descomptes i bonificacions, però en cap cas plantejar-se un rescat. Ara bé, la pròpia Generalitat s'està plantejant la construcció d'una via alternativa a la N-II (la carretera que fou substiuïda per l'autopista però que continua plena de cotxes que no volen pagar peatge) que està pressupostada en 400 milions d'euros.

Tot i que no sóc partidari dels rescats indiscriminats de peatges, penso que cal eliminar el peatge de Vilassar per tres motius:

1.- És un peatge que s'ha pagat sobradament (i si no, que ens exposin amb números reals com no és aixi).
2.- Distorsiona la mobilitat al Maresme
3.- Evitaria la construcció d'una nova infraestructura extremadament costosa i de fort impacte en una estret corredor densament poblat.

El punt clau aquí és com fer-ho. La concessionària es presentarà en una negociació demanant allò que es denomina "lucro cesante" (és a dir, els diners que deixarà de guanyar si li treuen la concessió). Aquest és el principal argument que s'ha donat per no rescatar els peatges, al ser aquest molt elevat.  Però això és el màxim que caldria pagar i de ben segur es faria una bona negociació per trobar un bon acord. Jo apunto una solució: compensar a l'empresa concessionària per les despeses de manteniment realitzades en aquell tram en els darrers 5 anys.

Des d'aquesta tarda ja es pot utilitzar la nova estació de metro de Mercat Nou, que substitueix a l'antiga, tancada fa un parell d'estius. Han estat dos anys d'obres de cobriment de les vies (no confondre amb soterrament) que s'ha anat fent mica en mica per no pertobar el servei, llevat de dos talls de la línia en sengles mesos d'agost.

Interiorment l'estació ha fet un canvi a millor. De dues andanes laterals s'ha passat a una àmplia andana central a la qual s'hi pot accedir des del nivell inferior mitjançant escales automàtiques i ascensors. De moment només hi ha una sortida (al carrer Riera de Tena), però a la banda de Jocs Florals hi ha sortida d'emergència i pel que apunta el plànol, potser acabarà sent la segona sortida. Els vidres laterals deixen passar la claror, creant una estació única a la xarxa de metro de Barcelona.


Exteriorment la cosa canvia. Aquest cobriment low-cost no deixa de ser una muralla que perpetua la divisió del barri en dos, per molt que les autoritats municipals s'entestin a amagar-ho. Afortunadament, però, són pocs els edificis propers al calaix, el que pot aminorar el greu impacte urbanístic d'aquest nyap. Curiosament, però aquest serà l'únic cobriment d'aquestes característiques, ja que la via passarà totalment soterrada per l'Hospitalet, malgrat la distància dels habitatges a la platja de vies sigui molt superior en aquell cas a la de Sants. No hi ha res com tenir padrins (o un ajuntament que t'escolti)...

Des de fa uns dies hi ha instal·lada una petita parada a la "cantonada dels pidolaires" (Gal·la Placídia amb Cigne) que té com a objectiu recollir signatures per a una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per una llei electoral pròpia (vegeu web).  La justificació dels promotors d'aquesta iniciativa es basa en la necessitat de millorar la qualitat del sistema democràtic i la necessitat de dotar-se d'aquest instrument, tenint en compte que s'opera amb una normativa provisional i que únicament havia de funcionar per a les eleccions de 1980.

No entraré a discutir aquí els detalls de la llei. Alguns politòlegs (o politòlegs en potència) ja ho han fet, molt millor del que jo podria fer-ho. Us recomano especialment la lectura de l'article dels nostres amics blocaires del pati descobert, o els dos articles que també li ha dedicat el nostre amic blocaire Aubachs (primera i segona part), o l'article de Nacho Corredor on la comenta, encara que sigui una mica més de passada.

Tot i això, tinc ganes de comentar dues coses que no poden passar-se per alt:

- Els promotors de la ILP no són ciutadans qualsevols, sinó diputats d'un grup anomenat Ciutadans pel Canvi els quals, curiosament, van presentar-se a les eleccions amb qui fou el segon partit més votat, i amb qui comparteixen grup parlamentari. Les ILP estan dissenyades per ser un mecanisme perquè la veu dels ciutadans pugui arribar al Parlament sense passar els filtres dels partits polítics. Per tant, és ridídul que siguin diputats qui promoguin una ILP, quan ells mateixos poden promoure el debat parlamentari. En altres paraules, és com si un autobús podent agafar el carril bus d'un carrer, vagi per un altre carril.

- En segon lloc, ja cansa aquesta obsessió malaltissa de l'"un home, un vot" convertida en dogma de fe pels promotors de la ILP i, curiosament, també pel PSC, grup amb el qual està associat CpC. Aquest és un principi democràtic desitjable, però també n'hi ha d'altres, com per exemple, evitar el que podríem anomenar "la dictadura de la majoria". Aquest darrer principi, per exemple és el que garanteix un cert grau de discriminació positiva en molts àmbits, com per exemple garantir la igualtat de gènere al mercat laboral. Per tant, entenc que si el diputat Comín i altres promotors de la ILP estan en contra d'un cert grau de desproporció entre els vots, també ho estaran davant de polítiques laborals que beneficiin les dones o polítiques d'habitatge que beneficiin els joves o la gent gran. Senyors, se'ls veu massa el plumero de què hi ha interessos merament particulars en aquest plantejament...

Malauradament iniciatives com aquesta, en comptes de generar un debat constructiu i necessari com és millorar l'actual normativa electoral, l'únic que generen és que aquest no es dugui a terme.  Si volen fer les coses serioses facin una ILP transversal i no teledirigida. Llavors en començarem a parlar...

Feia dies que vull parlar d'aquest tema, però volia intentar analitzar-lo de la manera més freda possible, cosa que desaconsellava fer un post tot just acabada de llegir la notícia de què l'Ajuntament de Barcelona es gasta anualment més de 300.000 euros en un blog de l'alcalde. Llegit tal qual fa molt mal als ulls, especialment als que tenim una certa experiència en això i que  sabem positivament que, si hi ha un mitjà econòmic per arribar a la gent, aquest és el bloc. Bé, ho sabem els mortals i ho saben també els polítics. L'Ernest Benach, a qui li hem estirat les orelles alguna vegada per no ser prou curós en l'aplicació del diner públic, manté a més d' un molt bon blog personal, un blog institucional més que correcte i que conté tot el que ha de contenir: què fa com a President del Parlament o parlar sobre temes d'interès general.

La sospita s'amplifica quan tothom se'n posa a parlar i un se n'adona que pràcticament ningú ha visitat el bloc, el que ja ens indica que el rendiment de la inversió és més que dubtós. Si gent que es passa a la xarxa hores i hores no ha entrat mai a aquest blog, com justifiquem els 300.000 euros? L'absència de comentaris a la immensa majoria d'entrades confirma que, llevat de persones directament interessades per la notícia (veïns afectats per un pla urbanístic, per exemple), l'interès per aquest mitjà de comunicació és ínfim. Tampoc és que els responsables del bloc s'hagin treballat a l'audiència: ningú respon els comentaris dels ciutadans.

Però anem a pams:

1.- Blogbarcelona no és el blog de l'alcalde. Aquest és el principal error de plantejament comès pels propis responsables del projecte. Tal i com està estructurat, es tractaria més d'un blog sobre l'Ajuntament de Barcelona o de la ciutat en sí, que no pas un blog sobre l'alcalde Jordi Hereu. De fet, tal i com apreciava Quim Monzó a la seva columna de La Vanguardia, l'alcalde no parla de seu darrer viatge o no comenta on anirà de vacances o el darrer llibre que ha llegit, coses que serien les que esperaríem en un bloc. De fet, potser l'alcalde no ha escrit sola línia d'aquest suposat "Diari compratit entre l'alcalde i tu"

2.- Blogbarcelona no aporta res de nou a la política comunicativa de l'Ajuntament.  Tal i com està muntat, el blog tampoc es pot considerar un blog de l'Ajuntament, ja que només hi apareix l'alcalde. En un blog corporatiu esperaria que a més del màxim representant de l'organització hi apareguessin altres directius, treballadors, o fins i tot clients i proveïdors de l'empresa. També esperaria que ens expliquessin les instal·lacions, trets històrics o qualsevol cosa que fos ressenyable. Res d'això s'aprecia en aquest bloc.

3.- Blogbarcelona no aporta res a la blocosfera barcelonina. Si Blogbarcelona fos un bloc sobre Barcelona, els seus barris i la seva gent, hi esperaríem un major grau de participació ciutadana, el qual es concretaria, per exemple,en la possibilitat d'agregar l'enllaç al teu bloc perquè fos visible a altres lectors. Res d'això. La participació es limita a poder deixar unes ratlles que seran convenientment censurades pel funcionari de torn. Mètodes 0.1 per tecnologia suposadament 2.0.

Com ho resoldria?

1.- Fusionant Blogbarcelona amb el Diari de Barcelona. No té sentit dispersar esforços en projectes que teòricament haurien de parlar del mateix. El Diari de Barcelona fa anys que segueix una trajectòria força erràtica, després de l'encert de recuperar-lo l'any 2000, però compta amb un grup de professionals amb ganes de fer coses noves. Per què no aprofitar aquest talent i bastir el blog de la ciutat  a partir d'aquesta estructura bàsica?

2.-  Incorporar blocaires de la ciutat al "nou" Blogbarcelona. La participació ciutadana no s'ha de limitar a què algú deixi una carta que serà convenientment censurada pel funcionari de torn, sinó ser prou valent per obrir columnes d'opinió a blocaires més o menys consolidats. Gent com en Guillem Carbonell o el Daniel Cortijo, per citar dos exemples de persones que tracten temes barcelonins, haurien de tenir columna. Com també l'haurien de tenir veus com les d'en Miquel Saumell, encara que alguns cops no fossin massa favorables al que el cap de comunicació voldria escoltar.  D'aquesta manera guanyaríem dues coses: lectors, i credibilitat.

3.- Crear un blog institucional de l'Ajuntament de Barcelona. Una cosa és el bloc de la ciutat de Barcelona i l'altre un bloc institucional. Penso que a l'Ajuntament li manca transparència, pel que  un bloc d'aquestes característiques podria ser excel·lent per apropar-lo als ciutadans. Per exemple,  podria ser utilitzat per donar a conèixer als membres de l'equip consistorial, als concejals, als consellers de districte, o per treballadors municipals.

4.- Si l'alcalde Jordi Hereu vol tenir bloc, ha de comprometre's a ser ell qui escriu les entrades. Altrament no té sentit mantenir un bloc.

Aquestesquatre propostes tindrien clars beneficis: valorar la feina dels professionals que actualment ja treballen en aquest àmbit, obrir aquest mitjà als ciutadans (que a la cap i a la fi són els qui acaben pagant la factura) i augmentar la transparència de les institucions públiques, el que indirectament pot contribuir a millorar (o a no empitjorar) la percepció que els ciutadans tenen de la classe política i funcionarial. I probablement tot això es pugui aconseguir amb molt menys dels 315.000 euros anuals que costa ara l'actual producte, que a més no deixa satisfet a ningú.

P.D: Aquesta no ha estat l'única ensopegada de l'alcalde Hereu amb els blocs. Fa un parell d'anys, un blocaire va descobrir que era l'Ajuntament qui pagava els dominis jordihereu.cat i jordihereu.es.... que es van utilitzar per a la campanya electoral.

El CCCB exposa des de fa unes setmanes  "Quinquis dels 80", una radiografia del que va ser aquell fenomen social i les derivades que va tenir sobretot al cinema, on va arribar a generar un bon nombre de pel·licules. Com no pot ser d'una altra manera  i pel seu altíssim contingut en arqueologia contemporània  us aconsello que l'aneu a veure, tant si teniu una certa edat i recordeu algunes coses de les que van passar, com també si no la teniu i voleu descobrir un passat no tan llunyà, però que ara sembla d'una altra galàxia. Paral·lelament Barcelona Televisió està programant els diumenges a la nit un cicle amb les principals pel·lícules del subgènere.Aquest cap de setmana, per exemple, li toca el torn a Perros Callejeros 2.

Personalment jo no hauria batejat l'exposició coma "Quinquis dels 80", sinó com a "Quinquis dels 70", ja que bona part de les situacions que s'expliquen corresponen a aquesta dècada.  De fet, bona part de les pel·lícules van ser rodades entre el 1977 ("Perros Callejeros") i 1980 ("Deprisa, deprisa" o  "Navajeros").  Així mateix, als setanta la droga (i més concretament l'heroïna, omnipresent a la delinqüència dels vuitanta) només apareix de manera molt tangencial, i limitada al porro.

Una altra imprecisió es troba en la cerca de les causes d'aquest tipus de delinqüència, que s'associen a l'atur. Possiblement això pogués explicar (amb totes les salvetats del món) certa delinqüència dels vuitanta, però no trajectòries com les que presenten l'exposició i les pel·lícules . Potser les explicacions caldria cercar-les en altres temes que es comenten a l'exposició: la desestructuració familiar i social, un sistema educatiu incapaç de fer front a l'allau migratori i al baby boom dels seixanta, i uns sistemes de policia i judicials clarament desfassats que, en comptes de templar la situació, afegien més llenya al foc.



En qualsevol cas, benvinguda sigui aquesta exposició, que a més recupera objectes quotidians de la vida dels setanta, com les màquines recreatives o les "caixes de música" que hi havia a molts bars o salons recreatius, els exemplars d'"El Caso" i unes pel·lícules on es pot veure la Barcelona de fa unes dècades.

En Guillem, que no se'n perd una de tot el que es cou a Barcelona, comenta la festa que va tenir lloc ahir per donar el tret de sortida al Pride BCN. Aquest esdeveniment, que consistirà essencialment en una desfilada en carrosses per Montjuïc a l'estil d'una que es fa a Madrid, està suposadament organitzat per una sèrie de col·lectius relacionats amb el món LGBT, però a la pràctica és una associació empresarial del món gai la qui du la veu cantant. Aquest fet ha generat una certa polèmica, ja que alguns hi veuen una excessiva mercantilització i fins i tot una traïció a les essències. De fet, alguns col·lectius se n'han desmarcat clarament i fins i tot hi ha qui ha demanat el boicot.

Deixant de banda raons filosòfiques, la idea és bona com a estratègia de promoció turística. Un esdeveniment d'aquestes característiques pot aconseguir atraure a la ciutat un perfil de turista (eufemísticament anomenat "turista rosa") que generalment deixa força  més diners a la caixa que el turista convencional. Per tant, no ens hauria de sorprendre el suport de Barcelona Turisme o Turisme de Catalunya, o fins i tot d'associacions empresarials i cambres de comerç.

Ara bé, què hi fa  TMB, l'àrea de drets civils de l'Ajuntament o el Departament d'Acció Social i Ciutadania donant suport al Pride BCN (és a dir, subvencionant-lo)? Tal i com està organitzada, no deixa de ser un esdeveniment orientat a finalitats merament comercials, totalment legítimes, però comercials a la cap i a la fi. Aquí no s'està parlant de cap congrés acadèmic, ni d'un esdeveniment com el que se celebrà l'estiu passat a Barcelona, que sí podrien entendre's contribueixen a la sensibilització social. Potser sí que promouran determinats valors i actituds, però seran exactament els mateixos que podria promocionar una desfilada  organitzada pels comerciants de Sant Andreu, o una festa organitzada per l'associació de locals de contactes.

El problema de fons és que es confonen les coses. Una cosa és promoure valors o assegurar la protecció de grups minoritaris, i una altra aprofitar-se'n per fer negoci. Barrejar-ho tot dins de la mateixa olla mai ha estat bo. Em recorda una mica aquells qui muntaven una ONG com a modus vivendi, i que en el fons tant se'ls hi enfotia si hi havia criatures que morien de gana, o persones dependents que no rebien cap tipus d'atenció. Potser farien bé els senyors d'Acegal de plantejar obertament i sense embuts que allò que fan és un acte empresarial. I així l'alcalde Hereu no hauria de fer discursos  parlant de tolerància al més pur estil Fòrum 2004....